Manifest519✳

Manifest 519 contra el castig penitenciari a les dones i dissidències de gènere a Catalunya

Cinquanta anys després de les Jornades Catalanes de la Dona de 1976, vaig poder recuperar la crítica feminista del sistema penal i penitenciari. En el context de la transició política i de la recuperació de les institucions catalanes, l'assumpció de les competències penitenciàries per part de la Generalitat l'any 1984 generarà expectatives sobre la possibilitat de desevolució per una política penitenciària, diferent del model espanyol tradicional i capaç d'incorporar un miracle social, garantit i sensible a la realitat dels fets i les dissidències de gènere. Tanmateix, mes de foranta anys després, expectant quests no només no shan complert, sinó que els mots dels estructural problems de la reclusió femenina continuen intact, i en alguns casos fins i tot acords sota nosaltres llenguatges institucionals de modernització, rehabilitació o preteses perspectives de genere.

La singularitat institucional de l'execució penal catalana no s'ha traduït en una política d'execució penal de dones realment diferent, transformadora o emancipadora. La direcció catalana de les presons sempre ha recorregut a habilitats per construir una resposta preparada abans de la criminalització dels fets i les dissidències de gènere. Però el resultat no ha estat una clara reducció de l'empresonament femení, ni aposta decidida per alternatives a la privació de llibertat, ni a política pública pública capacitat de desmuntar la selectivitat penal que castiga sobretot les dones i dissidències de gènere pobres, migrants, racialitzades, consumers, supervisors of rapes, mares i responsables de cures.

Els articles disponibles són una realitat especialment benvinguda. Segons dades oficials, el maig d'aquest any hi havia 519 donacions privades de llibertat a Catalunya, 120 en presó preventiva; les donacions representen el 5,6% de la població penitenciària, tot i que la població europea fluctua entre el 3 i el 4%. El 65% dels detinguts són delictes penals contra l'ordre socioeconòmic i patrimonial o contra la salut pública, és a dir, per formes de transgressió que són culpables en condicions de vida, prosperitat, supervivència i economia penalitzada.

Els presidents de Dones són un miracle dels desigualtats socials, patriarcals, racistes i classistes que pateix la societat. Precisament perquè el patriarcat va continuar sent eficaç en el control informal dels fets, el sistema penal no obligava a ser empresonat massivament en el material proporcional als homes. Però quan ho fa, ho fa amb una brutal selectivitat: empresona sobretot les mes vulnerabilitats, els que cumulen menys recursos, xarxes, reconeixen i menys capacitat de defensa.

La presó preventiva és una de les expressions més greus d’aquesta lògica penitenciaria. Allò que hauria de ser una mesura excepcional, es converteix massa sovint en una condemna anticipada sense judici. Tampoc les mesures alternatives —la gran promesa de la criminologia crítica i progressista— poden ser celebrades acríticament si no redueixen efectivament l’empresonament. Quan les mesures comunitàries no substitueixen la privació de llibertat, sinó que s’hi afegeixen, el que produeixen és una ampliació del control punitiu: més presó, més vigilància, més condicionalitat, més seguiment, més expedients, més por.

Dins la presó persisteixen els dèficits estructurals històrics de l’empresonament femení: pitjors infraestructures, menys recursos, tallers, oferta formativa, espais, més dispersió territorial, menys separació adequada per edats i situacions penals, sobremedicalització, més invisibilitat i dependència de criteris discrecionals. Les dones pateixen discriminacions respecte dels homes i també discriminacions específiques derivades de l’experiència femenina de la privació de llibertat en un sistema penitenciari androcèntric i sexista.

Els indicadors disciplinaris són especialment alarmants. Entre 2016 i 2022, la ràtio d’expedients disciplinaris per cada 100 dones preses va passar de 66 a 130,6. En el mateix període, la ràtio de permisos de sortida va caure de 1.143,6 permisos per cada 100 dones preses a 395,9. Aquestes dades no parlen d’un sistema més garantista, sinó d’un sistema que endureix la vida penitenciària i restringeix sortides, permisos i expectatives de progressió. També cal assenyalar les vulneracions específiques que pateixen les persones dissidents de gènere, ja que més enllà dels avenços formals o dels protocols específics existents, la realitat penitenciària continua exposant aquestes persones a una especial vulnerabilitat dins espais de reclusió construïts des de criteris de normalització corporal, sexual i identitària que sovint no reconeixen la complexitat de les experiències dissidents ni garanteixen plenament els seus drets i la seva seguretat. Altrament, les polítiques de reinserció i acompanyament quan ja s’ha complert la condemna continuen essent del tot insuficients.

Per tot això, rebutgem que la resposta sigui construir una nova presó de dones a la Zona Franca. El projecte oficial preveu un nou centre penitenciari de 163 milions d’euros i justifica la intervenció en la concentració i ampliació de places preventives i de compliment a l’entorn urbà de Barcelona. Però el problema no és només l’obsolescència de Wad-Ras o del mòdul de dones de Brians I, com s’argumenta, sinó que el problema és que l’única alternativa realment considerada per l’Administració és continuar empresonant en un equipament nou. 

El mateix document oficial redueix les opcions a dues: mantenir les infraestructures actuals o construir una nova presó. Aquesta és una falsa alternativa. Entre una presó vella i una presó nova hi ha una tercera opció que el Govern no vol situar al centre: reduir dràsticament l’empresonament femení, despenalitzar la pobresa, limitar la presó preventiva, substituir la privació de llibertat per recursos comunitaris reals, crear llars de mig camí, desplegar polítiques socials fortes i tancar places penitenciàries perquè deixin de ser necessàries.

No acceptem que se’ns parli de “presons feministes”, de “disseny amb perspectiva de gènere” o de “modernització” del càstig. Pot existir —i és necessari exigir— perspectiva de gènere en la diagnosi, la recerca, l’abordatge professional, l’atenció sanitària, les activitats educatives, els protocols d’intervenció, la protecció de drets, la prevenció de violències o l’acompanyament a les dones privades de llibertat. Però això no converteix una presó, en feminista. Una política realment feminista no és ni ha de limitar-se a fer més habitable la presó com a horitzó, sinó a fer-la cada vegada més innecessària.

El feminisme no pot ser utilitzat per legitimar l’expansió penitenciària ni per donar una aparença humanitzada a noves formes de control punitiu. Incorporar professionals com a agents d’igualtat, tallers específics, espais més amables, horts terapèutics, protocols sensibles al gènere o arquitectura menys agressiva no altera la naturalesa estructural del dispositiu. Pot reduir determinats danys —i això és important—, però no transforma el càstig institucionalitzat en una política feminista.

En conseqüència, Catalunya, amb una població penitenciària femenina reduïda en termes absoluts, podria i pot desplegar una política d’intervenció penal mínima —encaminada cap a l’abolicionisme punitiu—, de petit format, territorialitzada, comunitària i orientada a la sortida del sistema de control punitiu institucionalitzat, en lloc de macro infraestructures destinades a consolidar durant dècades la reclusió femenina.

Per tot això, les persones i entitats signants reclamem:

1. La suspensió del projecte de construcció de la nova presó de dones de la Zona Franca —o qualsevol altra macroinfraestructura penitenciària femenina— i l’obertura d’un procés públic, transparent i participat de revisió integral de la política d’execució penal femenina a Catalunya.
2. La retirada del llenguatge institucional que pretén presentar com a feminista, progressista o reparadora l’ampliació o modernització del sistema penitenciari, així com l’ús instrumental de la perspectiva de gènere per legitimar noves formes de control punitiu.
3. En el mentrestant no hi hagi mesures alternatives a l’execució penal femenina, l’elaboració d’un pla català de reducció sostinguda de l’empresonament femení, amb objectius anuals verificables, calendari públic i mecanismes independents d’avaluació i control democràtic.
4. La reducció dràstica de la presó preventiva i de totes les formes de sanció anticipada o negociació coercitiva prèvies al judici que erosionin la presumpció d’innocència i el dret de defensa, especialment en relació amb dones vulnerabilitzades socialment, econòmicament o administrativament.
5. La revisió profunda de la política penal i penitenciària sobre delictes patrimonials de supervivència i delictes vinculats al mercat de drogues, que concentren una part molt rellevant de l’empresonament femení i afecten especialment dones pobres, migrants i racialitzades.
6. La substitució efectiva de la privació de llibertat per recursos comunitaris, socials i residencials no penitenciaris, sempre que aquests redueixin realment l’empresonament i no ampliïn el control punitiu sobre dones que altrament no haurien estat sancionades pel sistema penal.
7. La creació d’una xarxa pública i comunitària de llars de mig camí, habitatge, salut mental comunitària, suport a les cures, regularització administrativa, formació i treball digne per a dones en conflicte amb la llei penal.
8. La garantia efectiva dels drets humans dins les presons mentre aquestes existeixin: reducció de sancions i aïllaments, especial atenció a la medicalització, abolició de les contencions mecàniques, ampliació de permisos i comunicacions, accés real a defensa jurídica, participació directa de les dones preses i mecanismes independents de denúncia i supervisió.
9. El reconeixement i abordatge específic de les vulneracions que pateixen les persones LGTBIQ+ dins les institucions penitenciàries, garantint-ne els drets, la seguretat, la dignitat i el respecte a les identitats dissidents de gènere.
10. La publicació de dades completes, desagregades i accessibles sobre la realitat penitenciària femenina a Catalunya, incloent dades sobre presó preventiva, sancions, permisos, contencions, salut mental, origen social i situació administrativa, amb garanties de transparència pública i supervisió independent.
11. La participació directa de dones i dissidències de gènere preses i expreses, col·lectius feministes, antiracistes, anticarceraris, entitats de drets humans, familiars i organitzacions socials en qualsevol revisió de la política penitenciària femenina.
12. La destinació prioritària dels recursos previstos per a noves infraestructures penitenciàries a polítiques socials, educatives, sanitàries, d’habitatge i comunitàries, orientades a reduir les causes estructurals de la criminalització i l’exclusió social.

Aquest manifest neix en el marc de les jornades d’homenatge als 50 anys de les Jornades Catalanes de les Dones, no per afegir una demanda sectorial més, sinó per recordar una qüestió central: no hi ha feminisme real sense crítica al càstig, sense crítica a la presó i sense compromís amb les dones i dissidències de gènere que el sistema penal i penitenciari ha volgut fer invisibles.

Per això,

No en nom del feminisme

No en nom de les dones i les dissidències de gènere

No més presons de dones